CARTA DE COMIAT D'OLEGUER PRESAS DEL BARÇA
(publicada al web del Barça)
“Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m’imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l’equip.
Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d’aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l’esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d’experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d’alegria, el suport i l’escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d’un any de treball, caminant junts equip i afició.
Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.
He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m’ha agradat mai ser al centre de l’atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.
Sovint, les meves declaracions s’han utilitzat per crear polèmiques, s’ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s’han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d’aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d’injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.
Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre’m i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.
M’acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.
Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l’equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.
Una abraçada,
Oleguer”
Acotació meva (js):
Dissenteixo en una cosa, l'equip dels teus somnis, a hores d'ara per a mi és l'equip dels malsons. No els donis les gràcies. No s'ho mereixen. Ells no t'ho agrairan. Senzillament t'ignoraran, encara que interiorment pensaran que s'han tret un gran pes de sobre, que la teva coherència, la teva senzillesa, i naturalment, el teu patriotisme desacomplexat els omple de contradiccions i de ràbia per la seva traïció. Perquè un traïdor, encara que se'n surti, sempre dorm malament.
La teva millor carta de comiat serà que triomfis amb l'Ajax i aconsegueixis esdevenir el capità de la Selecció de Catalunya que competeixi d'una punyetera vegada en un campionat oficial. A això i només a això has de dedicar el que et resta de vida esportiva al màxim nivell. I aquell dia, l'afició tornarà a cridar O-O-OLEGUER. I tu, tu hauràs guanyat. I ells, ells hauran perdut.
(Per cert, tot navegant, he trobat aquest bloc, que penso que és prou interessant. Com diu un comentarista, els únics esportistes d'èlit que han dut el 23 a l'esquena són l'Oleguer i en Michael Jordan)
(publicada al web del Barça)
“Quan vaig aterrar al Camp Nou vaig veure com un dels meus grans somnis es feia realitat. Des de petit somiava portar la samarreta del Barça; m’imaginava el Camp Nou ple a vessar i jo jugant per aconseguir el títol de Lliga, envoltat de grandíssims jugadors, i contribuint a aconseguir-lo amb un, dos o tres gols. Evidentment, no tot és possible, però el que pocs anys abans no era més que un somni, un 13 de novembre del 2002 es va fer realitat: jugar al Barça i poder celebrar, amb tot el barcelonisme, els èxits de l’equip.
Vaig arribar sense fer soroll, amb voluntat d’aprendre i donar el màxim de mi per poder continuar amb el somni. Sent conscient de les meves mancances i virtuts, però sobretot tenint present que el que em permetia jugar en aquest equip eren les ganes de fer-ho bé i el sentiment que et fa donar-ho tot al camp. Ja se sap, hi ha dies que et surten millor les coses i altres pitjor però la voluntat de millorar i l’esforç han estat companyes de viatge inseparables durant tot aquest temps. Uns anys en què he pogut gaudir d’experiències inoblidables, com ara les celebracions dels títols pels carrers de Barcelona o al Camp Nou o la consecució de la Lliga de Campions a París. Però aquests moments no serien res sense els petits detalls que els acompanyen: les mostres d’alegria, el suport i l’escalfor de la gent, la complicitat amb els companys, les bromes, les abraçades i sobretot saber que cada títol ha estat la culminació d’un any de treball, caminant junts equip i afició.
Gràcies a tots aquells que han compartit amb mi aquestes experiències i sense els quals no haurien estat possible.
He intentat mostrar-me tal com sóc. He procurat actuar amb professionalitat i amb coherència amb les meves idees. No m’ha agradat mai ser al centre de l’atenció mediàtica però no per això renuncio a expressar els meus pensaments. Tots tenim els nostres i és bo poder-los expressar i discutir lliurement i de manera respectuosa per conèixer els altres i posar-nos a la seva pell. Crec que és la millor manera per avançar cap a una societat tolerant.
Sovint, les meves declaracions s’han utilitzat per crear polèmiques, s’ha volgut llegir entre línies coses que no he dit o s’han fet interpretacions fora del context en què van ser dites. Al llarg d’aquests anys, simplement he expressat la meva voluntat de millorar la societat en què vivim, encara plena d’injustícies, desigualtats i problemes per solucionar.
Gràcies a tots aquells que han fet un esforç per entendre’m i respectar-me, hagin compartit la meva opinió o no.
M’acomiado, doncs, amb una carta, sense fer soroll, tal com vaig arribar. Marxo a Amsterdam a viure una nova experiència vital i on espero poder gaudir dels minuts que no he tingut en els darrers temps i ajudar el meu nou equip a aconseguir èxits. Crec que és el moment de fer-ho i una bona oportunitat per conèixer altres cultures, altres idiomes, un club diferent, nous companys… En definitiva, un bon camí per continuar creixent en tots els sentits.
Així doncs, només em queda dir-vos que seré entre els milions de caps anònims per celebrar junts els èxits de l’equip dels meus somnis. Gràcies per tot i fins sempre.
Una abraçada,
Oleguer”
Acotació meva (js):
Dissenteixo en una cosa, l'equip dels teus somnis, a hores d'ara per a mi és l'equip dels malsons. No els donis les gràcies. No s'ho mereixen. Ells no t'ho agrairan. Senzillament t'ignoraran, encara que interiorment pensaran que s'han tret un gran pes de sobre, que la teva coherència, la teva senzillesa, i naturalment, el teu patriotisme desacomplexat els omple de contradiccions i de ràbia per la seva traïció. Perquè un traïdor, encara que se'n surti, sempre dorm malament.
La teva millor carta de comiat serà que triomfis amb l'Ajax i aconsegueixis esdevenir el capità de la Selecció de Catalunya que competeixi d'una punyetera vegada en un campionat oficial. A això i només a això has de dedicar el que et resta de vida esportiva al màxim nivell. I aquell dia, l'afició tornarà a cridar O-O-OLEGUER. I tu, tu hauràs guanyat. I ells, ells hauran perdut.
(Per cert, tot navegant, he trobat aquest bloc, que penso que és prou interessant. Com diu un comentarista, els únics esportistes d'èlit que han dut el 23 a l'esquena són l'Oleguer i en Michael Jordan)
1 comentari:
Fins sempre Oleguer.
O - O - OLEGUER
Publica un comentari a l'entrada